OLOR DE RANCI

És una olor d’aquelles ràncies, de les que se’t posen al mig del nas.
Una rancior que es barreja amb l’olor de nicotina en la seva màxima expressió. De fumador compulsiu.
L’olor em fa aixecar la mirada del llibre, encuriosida per posar-li forma. El seu portador és un home d’uns cinquanta anys que vesteix amb texans, abric i bufanda, una de les mans a la butxaca, l’altra s’agafa a la barana que surt del meu seient. És gran i està inflamada, resseca i vermella, les ungles molt curtes, mossegades, i els dits groguencs. Tot, barana inclosa, s’impregna de la fortor que desprèn.
L’oloraran també els altres?
Miro al meu voltant. El metro va ple. És hora punta i fa calor. No em creuo amb cap mirada còmplice, la majoria estan clavades a la pantalla del mòbil.
Una mica més endavant hi ha un parell de noies joves, dretes, que xerren animadament. Un punt vermell se situa a la cama d’una d’elles. Sembla d’un làser. Va pujant fins a arribar al seu pit, just a la zona del cor. Busco l’origen de la llum. El metro circula. Serà una criatura que juga, però no la trobo.
-On ets?
Elles no se n’adonen i jo ja no puc tornar al llibre.
D’on surt aquesta llum vermella?
I si hi ha un franctirador entre els passatgers?
Em fixo en la noia. És bastant corrent, morena, d’uns trenta anys, alta i amb una bossa penjada. No sembla que pugui tenir enemics d’aquest nivell.
Ara riuen amb l’amiga.
Riu, riu – penso- en uns moments, quan el franctirador ho decideixi, estaràs morta.